dilluns, 31 de desembre de 2007

Bon any a tothom i a totdon!

Que tingueu un 2008 ple d'aventures, viatges, experiències noves i molta felicitat!




Powered by ScribeFire.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Dia mundial contra la Sida, 1 de desembre de 2007



Evitem la discriminació. Tots junts ho aconseguirem


Powered by ScribeFire.

divendres, 30 de novembre de 2007

Per fi és divendres: no hi ha res com parlar clar



Powered by ScribeFire.

dijous, 29 de novembre de 2007

Aforismes: pedrades intel·lectuals

L'aforisme és la forma més breu de l'assaig –i l'assaig ha estat anomenat "literatura d'idees". La seva densitat requereix d'un temps de reflexió ben extens, cosa que fa aconsellable dosificar-ne amb prudència la lectura. Comencem, doncs, una secció dedicada a aquestes perles de pensament, i ho farem pel nostre autor més reeixit en el gènere: el suecà (de Sueca, no de Suècia) Joan Fuster.



"Els aforismes –els meus com els de tothom– són sempre falsos, intrinsecament falsos. I aquest també."




Es tracta d'una contradicció? D'una broma de Fuster? O d'un advertiment benintencionat i benèvol?



Powered by ScribeFire.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Els imprescindibles: els Escrits

En un moment o en un altre, els aficionats a la literatura ens llancem aquella pregunta cruel i curiosa alhora: "i tu, quins tres llibres t'emportaries a una illa deserta?" En realitat, darrere d'aquest joc --gens innocent--, s'hi amaga la noció de cànon, és a dir, el llistat d'obres que, en una societat concreta, es considera imprescindible haver llegit si hom desitja ser considerat "persona culta". Jugarem, doncs, a aquest joc i, sense aspirar a equiparar-nos a Harold Bloom o altres eminències similars, donarem la nostra opinió.
Després vaig veure com l'Anyell obria el primer dels set segells i vaig sentir el primer dels quatre vivents que deia amb veu de tro:
- Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall blanc, i el seu genet duia un arc. Li van donar una corona i va sortir com a vencedor camí de la victòria.
Després, quan l'Anyell va obrir el segon segell, vaig sentir el segon dels vivents que cridava:
- Vine!
Llavors aparegué un altre cavall, de color roig. Al seu genet, li van donar poder d'arrencar la pau de la terra i fer que els homes es matessin els uns als altres. I li donaren una espasa enorme.
Després, quan l'Anyell va obrir el tercer segell, vaig sentir el tercer dels vivents que cridava:
- Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall negre, i el seu genet duia una balança a la mà. Llavors vaig sentir enmig dels quatre vivents una veu que deia:
- Una mesura de blat, un denari; tres mesures d'ordi, un denari; però, l'oli i el vi, respecta'ls.
Després, quan l'Anyell va obrir el quart segell, vaig sentir la veu del quart vivent que cridava:
- Vine!
I vaig veure que hi havia un cavall de color cendrós. El seu genet s'anomenava la Mort, i anava acompanyada del seu reialme. Li van donar potestat sobre la quarta part de la terra, perquè matés amb l'espasa, la fam, la pesta i les bèsties ferotges.

Ap 6, 1-8



D'entre totes les lectures que expliquen, o que ajuden a comprendre, la complexitat del món occidental del segle XXI, n'hi ha una que, dissortadament, està caient en l'oblit fins i tot dels que aspiren a cursar estudis de literatura; té al darrere uns aspectes ideològics que no tothom comparteix. Tanmateix, negar la importància literària --i cultural-- d'aquest text seria una temeritat. Estic parlant, és clar, de la Bíblia ("allò que està escrit"). Seria impossible explicar la literatura europea dels darrers XX segles (bé, tal volta una mica menys: el cristianisme no es va estendre d'una manera tan ràpida ni tan fulminant; però crec que podem acceptar aquesta simplificació) sense fer referència a les seves pàgines.
Ara bé, estem parlant d'un text que ha trigat uns dotze segles en gestar-se (X aC - II dC), obra de nombrosíssimes mans, que recull tots (o gairebé tots) els estils i tipologies textuals possibles: per on començar? La tria és difícil, molt difícil: el Gènesi és conegut de tothom --almenys, d'oïdes--; de l'Èxode, tots recordem Charlton Heston partint en dos les aigües del mar Roig, perseguit per un Yul Brynner encolerit; les matxacones sessions televisives de Nadal i de Setmana Santa ens obliguen a conèixer més o menys els Quatre Evangelis. Però, i la resta?
Bé, doncs, alguns dels llibres Profètics són realment excepcionals (Isaïes, el profeta per excel·lència; Ezequiel, l'inventor de la performance o poema-acció); els Escrits estan a la base de moltes grans obres poètiques occidentals (sense el Càntic dels Càntics no comprendríem Ausiàs March; el Cohèlet, sense cap altre text, podia haver generat tot un moviment filosòfic); els Deuterocanònics amaguen gran sorpreses (Ester i Judit ens mostren dues heroïnes que salven llur poble de l'extinció: ni Rambo ho hagués fet millor). Tanmateix, jo he preferit començar pel final i oferir-vos un petit tast de l'Apocalipsis, probablement, el llibre de la Bíblia que més pel·lícules ha inspirat.


Powered by ScribeFire.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Víctor Català: una escriptora excepcional

Víctor CatalàNo volia acabar el periple de Solitud sense deixar-vos algun enllaç sobre la figura de Víctor Català, a manera d'ampliació i de reforç.
  • L'auca de Caterina Albert, un treball simpàtic, però rigorós, dels alumnes de l'IES Pius Font i Quer de Manresa (el Bages). Cal recordar que les auques van ser recuperades pels modernistes com a forma narrativa.
  • Una semblança sobre Víctor Català a l'espai Lletra, de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).
  • Un comentari sobre Solitud al web de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana).
  • Una introducció una mica més extensa a la figura de Caterina Albert i a Solitud, al web de Magisteri Teatre - Mag Poesia.
  • El conte "La vella", inclòs a Drames rurals, amb algunes activitats (i altres textos modernistes), al web Textos de literatura catalana (1833-1931).
  • I acabem amb un contraexemple: si voleu saber com NO s'ha de redactar una opinió personal, feu-hi una ullada.


Powered by ScribeFire.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Saviesa popular

Dites i refranys constitueixen la saviesa popular; hi ha que considera que representen l'esperit d'un poble. Sovint, la transmissió d'aquesta saviesa corre perill, perquè la comunicació entre els seus posseïdors, les persones grans, i els receptors, els joves, està tallada pels milers d'entreteniments que ofereix la nostra societat. Tanmateix, podem fer servir un d'aquest entreteniments, el bloc, per recordar-ne encara que només sigui un refrany o dita cada setmana. I, com que avui som dilluns:

Qui no té por al dilluns, no té por al diable.




Powered by ScribeFire.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Vitamines poètiques: Miquel Martí i Pol

Suposo que encara és massa aviat perquè ningú del grup s'hi hagi adonat, però estic tractant de triar una sèrie de seccions setmanals que m'ajudin a organitzar-me les idees. "Per fi és divendres" en seria una; els blocs recomanats, una altra; avui, diumenge, em pense que és el moment de prendre forces per superar la setmana, un bon moment per prendre "vitamines poètiques", i m'ha semblat que començar amb un tast de Miquel Martí i Pol seria un bon principi. Us deixo amb el mestre de Roda de Ter i amb la seva visió de la poesia:


A trenc de pell i a trenc d’ungles i dents
retruny la veu. Sense dir res sospeso
la densitat dels mots, la consistència.
No n’escriuré ni un que no em complagui
profundament. Els mots són el relleu
d’aquest paisatge estricte que dibuixo
i han d’ésser plens, suggeridors, compactes.
Cal que si mai algú s’hi aventura,
com ara jo, no es perdi per camins
massa intricats ni el venci la desesma.
No confegeixo signes, displicent.
En cada mot m’hi jugo l’existència.



Miquel MARTÍ i POL. Estimada Marta


Powered by ScribeFire.

divendres, 23 de novembre de 2007

Santiago Rusiñol: discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista

Anem per feina!

Ja hem comentat a classe que, dins del moviment modernista, Víctor Català és un dels valors més alts, i que moltes literatures voldrien tenir una autora com aquesta en un moment com aquell (però la tenim nosaltres: som afortunats). Tanmateix, cal reconèixer que es tracta d'una excepció (una brillant i magnífica excepció) dins d'aquell panorama, i que no podem estudiar cap fenomen, sigui el que sigui, partint de les excepcions: cal començar sempre pels trets generals i per les manifestacions que els exemplifiquen. Així, doncs, anem a començar per un text programàtic d'un dels autors més representatius d'aquest moviment.

Santiago RusiñolUna petita aproximació a la biografia de Santiago Rusiñol ens mostrarà característiques comunes a la major part dels modernistes: fill de família burgesa, va preferir dedicar-se a l'art i va completar la seva formació a París; en tornar-hi, va procurar continuar vivint una mena de "bohèmia dolça" (amb la butxaca més que mitjanament plena jo també vull ser bohemi); a més de diverses aspectes de la literatura (narrativa, teatre, novel·la), també va conrear altres arts, com ara la pintura.
El fragment que llegirem aquest cap de setmana i que comentarem dilluns és el discurs que va pronunciar al Cau Ferrat (Sitges) amb motiu de la Tercera Festa Modernista. Es tracta, com hem dit, d'un text programàtic, ço és d'una exposició dels objectius i desitjos del modernisme, concretament del corrent esteticista.
En aquestes línies, Rusiñol, capdavanter d'aquest moviment, expressa les seves emocions i els seus desitjos amb desencís i esperança al mateix temps. Desencís per quant la situació que observa en la societat a la qual pertany no sembla gens favorable als propòsits i les il·lusions dels que, com ell, pensen en la validesa de l'art per l'art i amb el que això comporta, i esperança pel fet que se sent satisfet de la seva opció i d'aquells que l'acompanyen i d'un futur més favorable.

Discurs en la Tercera Festa Modernista (1894)


"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]


Sala del brollador al Cau Ferrat

Cau Ferrat, sala del brollador


Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."
Buf, ja ho sé, el text era una mica llarg i és possible que, si l'has llegit en la pantalla (copiaferrar i imprimir sol ser més còmode), t'hagis quedat una mica "igual". Bé, doncs, ara, pots provar a centrar la lectura tractant de respondre (ho pots fer sobre un full o ho pots fer en forma de comentari) alguna o algunes de les preguntes que vénen a continuació:
  1. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?
  2. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
  3. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
  4. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?
I, naturalment, podeu passar tornar per aquí, llegir els comentaris de la resta del grup i comentar-los, i comentar els comentaris dels comentaris, i comentar els comentaris dels comentaris dels comentaris... I dilluns, a classe, en parlarem.

Ànim, i endavant les atxes!



Powered by ScribeFire.

Per fi és divendres: Són els reis del mambo



Powered by ScribeFire.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Un bloc literari: Tens un racó dalt del món

Jesús M. Tibau és escriptor i coordinador del Club de Lectura de Tortosa. Part del seu "apostolat" per la causa de literària, la realitza a través del bloc Tens un racó dalt del món. Es tracta d'un bloc tant actiu (sovint, més de cinc articles el mateix dia) que no resulta fàcil de seguir. En part per aquest motiu, però, sobretot, per la imaginació i originalitat de Tibau, és impossible no trobar-hi alguna secció del nostre gust.





Qualsevol esperaria trobar, en aquesta mena de bloc, apartats com el de "Comentaris de llibres" o "Club de Lectura". Però l'autor no s'atura aquí i ens obre vies alternatives i suggeridores, com ara "De pel·lícula", "Cançons", i d'altres de més inesperades, lúdiques i sempre sorprenents, com "Cares del món", o la impagable "Desdefinicions". Per als més competitius, els "Jocs literaris" són una manera divertida de posar a prova els propis coneixements en la matèria. I n'hi ha moltes més.
D'aquest racó de la xarxa que no podeu deixar de visitar, us en deixo un petit tast ben recent.


Powered by ScribeFire.

diumenge, 18 de novembre de 2007

Serà veritat?

Trobo la següent notícia a Nació Digital.cat: "La televisió ha deixat de ser el principal mètode d'entreteniment dels joves europeus, per deixar pas a Internet." Serà veritat, o és una exageració?



Per cert, si us fixeu, la van publicar divendres al migdia, quan feia uns minuts que havíem sortit de la TIC 1. Casualitats.






Powered by ScribeFire.

dijous, 15 de novembre de 2007

I per què, aquest títol?

És ben sabut que la lectura, al llarg dels darrers anys, ha anat perdent pes davant d'altres entreteniments. Televisió, vídeo, videojocs, jocs en xarxa, han retallat el temps que nens, adolescents i joves hi dediquen. I, sobretot, ha perdut prestigi: hi ha joves que es burlen quan veuen algú de la seva edat amb un llibre entre les mans.
La societat (els polítics, els educadors, els pares) busca i no troba la fórmula màgica que faci girar la mirada dels joves envers els llibres. Campanyes ministerials (amb grafi@s absurd@s i progr@s que no hi ha qui entengui), campanyes autonòmiques, iniciatives des d'escoles i biblioteques. Tot en va.
I, quan em mig d'aquest panorama desolador, apareix un llibre, una saga, que aconsegueix captivar nens, joves i adults d'arreu del món, milers, milions, quina és la reacció d'aquells col·lectius preocupats? En molts casos, la desqualificació: que si veges tu, quins llibres van a anar a llegir; que si només els interessen les fantasies més absurdes; que si...
Darrere d'aquestes desqualificacions s'amaguen moltes coses. El desconeixement, per exemple: quan els preguntes per què no els han agradat aquests llibres, sempre et contesten "ah! no! jo no em dedico a llegir aquestes bajanades!" O la desmemòria: ja no recorden els llibres que llegien quan tenien deu, dotze anys (probablement, no els conserven: greu error). O la ignorància del que representa la lectura: es llegeix només per plaer, senyors; i aquest plaer, amb el temps, va evolucionant, va adquirint nous matisos i hom va assolint nous nivells de lectura. Però, si no hi ha plaer, no es llegeix.
"Millor que llegeixin això que que no llegeixin res", he escoltat en alguna ocasió. Doncs, sí, efectivament: millor que llegeixin això. Perquè aquesta és l'única manera com continuaran llegint: amb lectures que els agradin, que els arribin, que els motivin. Un nen de deu anys es pot identificar amb altres nens que van a l'escola, com ell; que tenen professors simpàtics i antipàtics, com ell; que han de superar matèries que no els interessen, com a ell; que els agrada més l'esport que estudiar, com a ell. Però no és pot esperar que un nen de deu anys, que no és imbècil, es tragui, impassible, les novel·letes que escriuen com a xurros una colla de presumptes professionals amb el manual al davant (amb el manual d'escriure novel·letes com a xurros; però, també, amb el manual d'història, o, pitjor encara, amb la llista dels famosos temes transversals, terrorífic "manual del bon ciutadà" dels nostres dies), llibres que compleixen amb tots els requeriments per ser seleccionats per la conselleria corresponent i, convertits en llibres de lectura obligatòria (horrespantosa expressió!), inflar les butxaques dels autors (miquetes! miquetes!) i desinflar la curiositat dels lectors.

Aquestes són les forces del mal contra les quals pretenc defensar-me. Algú més s'hi apunta?



Powered by ScribeFire.